COMPLANTES DE LA TORRE D’EN RAMONET
I
Hi ha dins de les pinedesremor de mar perduda,ruixim d’or salabrósi pètria cançó d’algues eixutes.
Bel Dezir és pastoradels anyells de l’espumasobre onades de coureblau-verd que no madura.
Pel bruguerar cavalls i noieshan escampat cabells i cues.
Fem festa pel seu rostrede préssec i maduixa,pels seus cabells de blatmadur sota la pluja.
Pel seu esguard solari el seu somriure pur,pel seu cos estelarperfet en els volums.
Pel bruguerar cavalls i noieshan escampat boires i fums.
Del seu sonor silencicauen pètals i fullesi bocins de mirallsi dedins de curculles.
On rebenten cristalls,infants, ara, sepultenales negres de corbde les mofades butlles.
Pel bruguerar cavalls i noieshan escampat cabells i cues.
II
Pal major d’un navili lentamentnavegant per I’espaial cimal de cresta rocosa,no el deturen els cantsni els esculls ni els sorrais.I les illes hi passenper boires o gavinessurant,en un somni banalde sirenes antigues.
És dinàmic el tempsde l’etern i l’espaimoviment d’infinit.Ella és clau d’una lluitade ritmes, la mesuraentre l’àngel i el grill.
Dominava l’instint de la caigudaper a romandre en un miracled’un vertical domini de bellesa,per dir-nos cada nit una esperança,cada jorn un misteriamb llengua clara de campana.
Ha seguit, com un somni, els argonautesen ruta geomètricade brúixola i rellotge,on cada roda és astrei sap pressentiments, futurs, destins …Consciència nova de Paraula.
III
Seré el gegant conreadorde la llavor que ningú compra:de llum d’alba,de pluja, d’aire pelegríde tramuntana?
              Coronat d’ullastreno servaré reclosa aquesta grana.
No es pot comprar l’encís d’una paraula!
I faig donación d’aquesta anyada,sabent que és dels ocells i de tathom.No res deman a canvi del treballde cada jorn.            Pagueu-me amb un somriure,amb un esguard! Xò valun cant,un motd’amor,d’amant.

---

COMPLANTES DE LA TORRE DEL ROM
I
Pels signes pendulars s’han aplegattotes les busquesen l’únic, momentani, pensament.
Damunt lliri de blanca esfera,les dotze papallones Iluminosesen vertical davallament.
Un deliri de corbes insondablesdecau arran de ella migpartit.EI bou alça la testa i l’ull de cecapar un déu de tan antic.
És l’hora de les ales invisibles.Gira el penell a tots els nords.La brúixola assenyala la finestraper on entrà la llum del mot.
Arbre ambigu del Bé i del Maldesplega tots els brots:les branques són arrels de Vidai les arrels branques de Mort.

II
Aquests pobles amb ànima de pedra,colgats sota les torres i muralles,immersos dins la clova secular,colpeixen les fronteres hivernades.
Amb morta lentitud les campanadesagonitzen a I’horta i als recers.Les eres de la tardaadoren amb encens de pols salvatgela sang d’etema plaga. Com un bleixmoribund la fetor s’estratificai l’asma general de porta en portapidola un mos de vida.
Aquests pobles amb ànimes de pedramoriran de silencisota una llosa de cendra llatina?

III
Jo vull un dia lent,de rellotge parat
Vull un dia rabentcom un cavall alat.
No passar del moment;restar en l’eternitat.
Ser ben teu i de tots,en present i record.
Caminar pel camíque em mena al teu costat.
I no moure’m d’aquíper sempre en tu clavat.
No vull altre guardóser pedra del Pedró

---

COMPLANTES DE LA TORRE D’EN XINEL·LO

I

Han trencat ales blanques
pels carrerons del poble.

M’han omplert les entranyes
de becs i plomes orfes.

Avui els arbres bleixen
per tanta vida morta.

I ploren reixes negres
cançons que ja no gosen

sortir de velles pedres
de clos i de masmorra.

La meva anima és clam
de la tristesa còsmica

i tremolor dels ossos
sepultats dins la torre.

II

Entre el dia i la nit
el meu cos és la creu:
el pal i l’horitzó.

Qui camina? Qui jeu?

Capvespre: cap de bou
en mi crucificat.

De l’inútil capítol
s’escola un raig de sang.
Lluna-banyes apunten
per dunes de llevant.

Amb mots de temps passat
no puc dir-vos el d’ara;

ni amb mots d’avui contar-vos
el nou món somiat.

Com les pedres i els homes,
els mots se’ns han gastat
i ens cal un so que sigui
       Mot-instant.

III

Per Bel Dezir s’alçaren
les torres d’homenatge
i les corol.les de corall.

Amb polièdrica dinàmica
projectava analemes sincopats
i creava a cops d’anca nous planetes
i emplenava d’estels la Immensitat.

Sabia les postures infinites
dels temples de llevant
i de les pedres calcigades
l’audàcia, en la nuesa, alliberà.

Nasqué contra la norna i la cadència,
el cos de rosa obert a tots els vents,
pleniluni de natges i de sines,
trobà de cada roda trencat l’eix.

Que ella és torre i corol·la d’homenatge,
directora de mons en l’Univers.